Un Petit Inconvenient

Un Petit Inconvenient.
Del Mark Haddon.
Traducció de na Montse Pratsobrerroca
Barcelona 2007 RBA Libros. Col•lecció Ales Esteses nº221
431 pags. 21.50.-- €

Mark Haddon famós per “El curiós incident del gos a mitjanit” ens fa a l’enèsim retrat d’una família cent per cent britànica contemporània. Retrat de família britànica ja dóna per fet unes característiques com poden ésser: humor, ironia, sarcasme, mordacitat, situacions rocambolesques...
L’argument d’”Un petit inconvenient” es pot resumir amb quatre frases:
Un jubilat en plena forma, en George, descobreix casualment que la seva dona, la Jean, l’enganya amb un ex-company de feina, el David, dies abans del casament en segones núpcies de la seva filla, la Kate, amb un troç de pà, en Ryan. L’altre fill, en Jamie, està a punt d’ésser abandonat pel seu nuvi, en Tony. La suma de tot això provoca en George un estat d’ansietat terrible que el porta a creure que té un càncer terminal. Aquesta idea fa que s’autolesioni, que es deprimeixi i acabi barallant-se amb els que l’envolten. A punt està de carregar-se el casament de la filla. Malgrat tot, al final s’imposa el sentit comú a la família i el final és feliç.
La novel•la és molt lleugera, de fàcil digestió, ja que l’autor escriu de forma molt àgil, amb capítols molt curts i a més gosa escriure les mateixes situacions o d’altres de consecutives des de diferents punts de vista. Fer això té perills; un és la possibilitat de confondre al lector: que ens fem un embolic amb el fil narratiu i l’altre és la possibilitat d’alentir molt el ritme de la novel•la, de fer-la feixuga i repetitiva; ans al contrari, el senyor Haddon ho resol de forma prou encertada, aconseguint no trencar en cap moment aquest ritme, alhora que enriqueix la narració, incrementant les dosis d’ironia al mostrar-nos com els humans som capaços de veure la mateixa situació de formes radicalment oposades, sense que en cap moment es perdi aquest fil. També cal remarcar que la pàtina de lleugeresa i bon humor que impregna la novel•la no ens ha de sostreure de l’acida i corrosiva crítica a la societat anglesa, a la seva hipocresia i falsedat, que fa el nostre Mark Haddon.

L’autor ens regala també un bon nombre de perles, alguna de les quals no em costaria gaire afegir-la a la meva antologia de frases.

“Al final t’adones que els problemes dels altres són problemes dels altres”
“Les dones s’enfaden per coses que els homes ni tan sols sospiten de la seva existència”

De totes maneres, molts detalls, situacions i elements de la novel•la són un xic massa britànics, el que fa que algun detall o alguna ironia no l’ensopeguem com caldria No sé si la traducció hauria d’ésser una mica menys fidel i adaptar-se una mica més al nostre context; tots coneixem la dita de “traduttore, tradittore”. Sens dubte aquest és un debat que s’escapa a un pobre “ressenyista” com un servidor.
En resum, “Un petit inconvenient” no es convertirà mai en el nostre llibre capçalera. Jo el recomano per fer un descans actiu, fora bo llegir-lo, per exemple, entre Crim i càstig i El llibre del desassossec. Serveix per relaxar el cervell, passar una estona agradable llegint un llibre que et farà treure un somriure i deixar-te llest per endinsar-te de nou a la literatura de pes amb les forces descansades i renovades.

Libro de réquiems

Mauricio Wiesenthal

Libro de réquiems

Barcelona, Edhasa, Pocket Edhasa, 2009. 688 pàgines. 10,95 €

Si hom està d'acord en què la finalitat bàsica de la literatura, en cas que la tingui, és proporcionar plaer, aquí s'assoleix l'objectiu amb escreix. Aquestes generoses pàgines traspuen plaer intel·lectual, sensorial, espiritual. En Mauricio Wiesenthal compon una meravellosa simfonia crepuscular de l'Europa intel·lectual i artística, d'aquesta Europa singular i diversa la trajectòria de la qual traça una absurda i corprenedora paràbola de la humanitat.

Una obra d'aquest tarannà corre el risc d'esdevenir una mera recopilació de dades que es podrien extraure d'enciclopèdies o, sobretot, d'aquesta fascinant, infinita i insadollable barrejadissa d'informació, coneixements —i paradís de la inexactitud— que és Internet. I per damunt de tot, convertir-se en una insuportable exhibició de pedanteria que esgotés la voluble paciència del lector actual en les primeres deu pàgines.

Però en Wiesenthal se'n surt sense problemes. Perquè és un llibre escrit amb el seu propi ritme, al marge d'imposicions mercantilistes, modes i tendències. Sense concessions als ignorants vocacionals, anorreant als qui es passen el dia posant cometes a tot el que diuen amb una ironia intel·ligent i, alhora, plena de tendresa i humanitat. Amb un estil treballat, summament poètic, les frases flueixen amb el ritme de la respiració interior d'un immens poema en prosa, com si el lector begués un deliciós vi, pacientment envellit a les caves de la saviesa, la memòria personal i íntima. Un nèctar que recorre els passadissos perceptius i mentals com un antídot contra la banalització cultural: "Durante muchos años me negué a dar a la imprenta este libro porque pienso que el mundo sagrado de la edición se ha profanado con la educación de los escritores en la cultura del premio y del best séller. La literatura es justamente lo contrario: el sueño de dar vida a un libro único, a un libro buscado, a un libro irrepetible no tanto por su valor —cualidad que es siempre relativa— sino porque lleva la traza del ser humano que lo escribió", declara en el meravellós i commovedor pròleg.

El ventall de personalitats és aclaparador. Per citar-ne unes poques, Shakespeare, Calderón de la Barca i Velázquez; Mozart, Beethoven, Brahms, Liszt i Falla; Casanova; Byron, Sand i Chopin; Balzac, Dostoievski i Tolstoi; Rilke i Zweig; Nietzsche i Marx... El que converteix aquest llibre en una experiència extraordinària és la interrelació entre aquestes figures i moltes més a les quals dedica episodis complets o esmenta de passada, com si es barregés l'atzar de la vida amb les associacions inherents als propis records. Figures d'un passat més llunyà o proper, algunes de les quals l'autor va conèixer en vida, ja fos directament o perquè van passar pel costat sense ser conscients de la seva presència, com espectres del futur imperfecte de l'home.

Coneixements, experiències vitals i sentiments reflectits amb el rigor i la sensibilitat de qui ha vist la vida, l'ha viscuda aprenent dels errors i segueix disposat a cometre'n de nous. Per això, en Wiesenthal no jutja ningú moralment ni ètica, sinó que en parla al caire de la seva profunda sensibilitat, immensa humanitat i exquisida ironia. Abans que genis o personatges, els presenta com a éssers humans, capaços per tant de les més altes fites com de les més prosaiques contradiccions.

Una de les moltes fascinacions que suscita aquest llibre són els espais físics. L'autor ens guia pels paisatges rurals i urbans amb la mà d'expert que ha arribat a accedir als racons més inaudits. Mostra l'ànima de París, Barcelona, Viena... i sobretot Venècia, al besllum d'una consciència delicada, sensible, profunda i respectuosa del viatger que aprèn a estimar els llocs que visita i que acaba freqüentant amb discreta devoció. Sembla mentida que una persona sàpiga trobar racons tan insospitats. També parla dels cafès, els salons, els hotels, els indrets amb una màgia avui dia esgotada o en vies d'extinció. Res a veure amb el parc temàtic, patrimoni protegit dels operadors turístics, en què s'ha convertit Europa. En definitiva, un llibre que no he pogut impedir que s'acabés, malgrat intentar —en va— alentir-ne la lectura.

Em temo que no he pogut evitar un comentari excessivament llarg, sens dubte degut a l'influx d'aquest llibre.

Mentira

Enrique de Hériz
Mentira
Barcelona, Edhasa, 2006 (10ª ed.)
637 pàgs. 10 €



Tot comença amb una confusió: una llanxa ha patit un accident mentre s’endinsava en la jungla guatemalenca i les autoritats donen per morta Isabel García Luna, una antropòloga de 69 anys especialitzada en l’estudi de ritus funeraris tribals. En realitat, la morta no és ella, sinó una altra dona, però un embolic amb els papers i les identificacions fa que prevalgui l’error. L’antropòloga, en lloc de córrer a desmentir-lo, l’allarga i s’hi instal·la, alliberada per fi de les successives màscares amb què tota la vida s’ha presentat davant el món: mare, filla, professional d’èxit... ara només li queda un jo a seques (“Aún estoy averiguando lo que significa eso”). La protagonista aprofita la confusió per fer realitat allò que tantes vegades ha desitjat en secret, és a dir, desparèixer: “Todas las veces que pensé en no volver. Fueron muchas. En casi todos los viajes encontré algo que me ataba, algo que me pedía quedarme. Nunca me atreví [...]. Cada vez me costaba más volver. Se invirtió el paréntesis: el verdadero texto de mi vida, mi auténtica biografía, eran los viajes. Todo lo demás sobraba”. Les autoritats comuniquen la seva mort a la família, reunida en un poblet mariner de la Costa Brava: un marit amb demència senil, tres fills ja grans i un nét que pateix una curiosa síndrome, la "Síndrome Transitòria de Desinhibició", que fa que la persona digui el que pensa en tot moment, sense passar les paraules pel filtre de la prudència o la convenció social.

El plantejament és molt atractiu, però és només el punt d’arrencada, l’anècdota inicial que posa en marxa l’estupenda maquinària d’una novel·la que, al llarg de més de sis-centes pàgines, avança a tota màquina, amb un ritme difícil de qualificar, perquè oscil·la entre l’aventura trepidant i la reflexió filosòfica. De fet, el ritme és senzillament l’adequat i s’adapta com un guant a les diverses atmosferes narratives.

La novel·la és plena d’afluents: són vàries les històries que es ramifiquen i s’entrecreuen amb l’anècdota principal, totes elles carregades de sentit. Som davant d’un relat que conté, en potència, el germen de molts altres relats. Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) se’ns revela com un narrador nat, un d’aquests novel·listes que ens atrapa en l’embruix de la seva màgia contadora (germà, en aquest sentit, de García Márquez o de Salman Rushdie, altres savis hipnotitzadors...).

Anem coneixent la història a través de dues veus narratives femenines que es van alternant: la de la pròpia antropòloga –que pren nota de les seves vivències i reflexions– i la de la filla petita, Serena –que comença a escriure com una manera de posar ordre en el desordre familiar. El personatge de la filla és un dels més interessants, perquè apareix des del començament com una persona obsessionada per descobrir la veritat, totes les veritats, amb un criteri gairebé científic. La mare diu d’ella: “de dónde habrá sacado esa necesidad de saber tan dañina. Y la ingenuidad de creer que sabe. Serena, empeñada en conocer el pasado, sin caer en la cuenta de que el pasado, como el futuro, sólo se puede imaginar”.

I vet aquí una altra de les grans virtuts d’aquesta novel·la, que ens convida a una constant reflexió sobre els límits –més que problemàtics– entre veritat i mentida. Al capdavall, tot llisca imperceptiblement cap al terreny de la ficció, sobretot les històries familiars que ens sostenen: quantes vegades ens les han explicades? quantes vegades les hem tornat a explicar? on queda la veritat després de tantes capes de narració? podem explicar una història amb una mínima garantia de veracitat o, sense adonar-nos-en, sempre travessem la frontera de la invenció? “Por eso, explicar y contar son sinónimos. Ley de vida: en el preciso instante en el que alguien cuenta una verdad se convierte en un cuento [...]. Somos quines nos cuentan que somos”. La nostra vida esdevé llegenda, contalla, i ja no expliquem els fets, sinó la memòria més o menys distorsionada d’aquells fets. I allò que no acabem d’entendre o de recordar ens ho inventem. És la pregunta irresoluble que planteja un dels personatges: “¿Cómo saber si un hombre miente?”.

En definitiva, una novel·la magnífica, per disfrutar-la a fons, per pensar, per aprendre i per recomanar-la a tothom.

Podeu llegir una entrevista molt sucosa a l’autor (que, per cert, acaba de publicar nou llibre, Manual de la oscuridad) en aquesta adreça:

http://www.espejodepapel.net/entrevistas_deheriz.htm